Catalunya… 1917?

30/11/2017 | Opinió

CATALUNYA… 1917? 

Ahir va morir Patrícia Gabancho. Ens teníem afecte i certa complicitat, jo més radical, més pròxim a l’Enric Vila, ella més pragmàtica i molt crítica amb les posicions de l’extrema esquerra. En tot cas, suposo que aquestes últimes setmanes les ha viscut amb malestar, no sols físic sinó també per la situació catalana, amb una república no declarada i una eliminació fàctica de l’autonomia a mans del govern espanyol. L’1 d’Octubre, amb la no violència activa durant el referèndum, va ser com un esplèndid dia d’estiu, però el 27 d’Octubre, amb la paràlisi dels dirigents catalans, vam començar l’hivern. Tot això no deuria ajudar gaire la Patrícia, l’hivern és sempre trist.

Com tants altres individus anònims que ens hem mobilitzat durant set anys, estic entrant en període d’hibernació, com ho fan la majoria d’éssers vius quan arriba el temps de foscor. Cal dir, però, que aquesta foscor no la genera tant l’estat espanyol com la desorientació dels nostres polítics, perquè de l’adversari mai hem esperat gran cosa, però sí dels qui ens representen en la política parlamentària. I no és un afer de traïcions o males fes, sinó d’errors i indecisions. Diria que, per a la gent que sortim als carrers, viure en una república declarada -però no proclamada- amb un govern legítim a l’exili o a la presó -però que acata les eleccions autonòmiques imposades per l’estat espanyol- i amb una campanya electoral amb candidats a la presó, la situació no és exaltant ni lluminosa.

Després de la frenada del procés a la independència a finals d’Octubre del 2017, just quan es commemoraven els cent anys de la revolució russa, alguns no van rebre bé un escrit meu sobre el risc d’encallar-nos indefinidament en un sorprenent ‘dia de la marmota’. Ha de quedar ben clar que no retrec als nostres representants manca de bona intenció, però si una actitud temorenca -por per als manifestants, ens diuen- que ha donat ales a aquest estat repressor i venjatiu que és l’espanyol des de fa cinc segles. Aquesta classe política, com ja vaig senyalar, no ens pot dur a la independència, malgrat la seva indubtable bona voluntat, perquè tenen hàbits de subordinació i estan atrapats en pors seculars pròpies de colonitzats. Ho entenem, ho respectem i ens solidaritzem contra la persecució que pateixen per representar-nos, però seguirem en desacord.

Per això, ara que estem en ple reflux -com sempre passa després d’una derrota- cal veure on hi ha hagut deficiències greus i com es poden evitar en la propera marea de llibertat, que arribarà i, potser, força aviat. En primer lloc, no em sembla que la majoria de dirigents del PDECAT i d’ERC -i alguns són amics- puguin aprendre res dels errors que ens han dut a la desfeta ben abans de l’aplicació de l’article colonial 155: estan massa lligats a un parlamentarisme legalista i volen entestar-se en què la independència pugui fer-se sense rebre cops del govern espanyol. Per tant, sospito que aquest text no els pot ajudar massa, encara que m’agradaria, és clar. En realitat, molts escriptors anònims, com jo mateix,  no ens adrecem a aquests prematurament envellits polítics nostres, sinó a gent de tota edat i condició, de tots els àmbits professionals, actius o no políticament, però decidits a guanyar un país obert, nou i lliure.

La CUP ha aguantat bé aquests mesos decisius, evitant trencar el front parlamentari i afegint-se a la via de la no-violència. Sospito que després de les properes eleccions imposades, els cupaires voldran dinamitzar els CDR -comités de defensa de la república- per crear un disfuncionament de l’estat a la pràctica. Ho entenc, però potser la millor idea no és mobilitzar-se només amb un 10% o un 20% dels efectius totals que han sortit en manifestacions constants els darrers anys. Cal una feina educativa en ple territori espanyolista dins de Catalunya, i això sembla que només el binomi CUP-CDR ho pot fer, perquè és difícil de creure que els joves d’Hospitalet, Santa Coloma o Torreforta puguin encaixar les aberracions repressives de l’estat amb el mateix entusiasme que la majoria d’adults del seu entorn familiar.  I això demana feina, paciència i evitar caure en provocacions.

Al llarg d’aquests darrers mesos, tots hem observat una decantació creixent  de molts periodistes i professionals fora del camp del discurs políticament correcte. No cal dir noms, però estan en la ment dels qui anem llegint o escoltant, i tots ells han insistit en el mateix: l’exigència de llibertat pertany al poble mobilitzat, la no violència és decisió activa d’anar sense armes davant l’adversari armat i només serem una república si acceptem aquest repte. M’adreço fonamentalment a aquest sector, perquè d’ells ha de sortir la nova classe política catalana, des de la dreta fins l’esquerra, i perquè els fonaments d’aquesta renovació són palesos per tot arreu. No serem lliures amb por al que pugui fer el govern espanyol, no aixecarem una república sinó és amb una activa i ben concertada mobilització total no violenta: la revolució dels somriures i i fer la truita sense trencar els ous són passat. Seguirem sent amables, raonant les nostres decisions i respectant l’adversari, però el temps dels legalismes i els tacticismes s’ha esgotat.

El que hem viscut m’ha semblat  -a mi, un antic trotskista dels que posaven nerviosa la Patrícia- un assaig general, i com a tal l’hem de jutjar i saludar. Recorda l’intent rus de l’any 1905, on el malestar popular no va coatllar perquè els dirigents opositors -generalment gent de bona voluntat- no estaven preparats per assumir la direcció d’un xoc real amb el tsarisme; però el tsarisme, com l’estat espanyol avui, estava tocat de mort i amb dirigents més a l’alçada del repte van imposar-se l’Octubre (de fet, el Novembre) de 1917. Però nosaltres no estem en condicions de reeixir, perquè no estem al 1717, sinó ben exactament al 1905. Ens falla la classe política, una classe ben intencionada però sense la força que cal per aixecar-se en nom de la llibertat.

Crear una nova elit política, no autonòmica ni regionalista, no es feina de laboratori, sinó d’acció a universitats, llocs de treball, pobles i barris. Aquest esforç, amb una idea clara que llibertat exigeix sacrifici, només l’està fent una ala encara minoritària de l’espectre polític. Mentre els cupaires estiguin sols en aquesta feina no hi podrà haver república, perquè els dos o tres milions de catalans que volem la independència som generalment més moderats, però igualment determinats a fer front a la violència de l’estat espanyol. Per això la nova classe política necessita aquest hivern molt més temps per completar-se. Si Octubre ha estat la primera gran desfeta del nostre somni, com en un trist 1905, cal preparar la nova direcció republicana que ens acosti a la llibertat.

Aquest potser no és temps de carrers, sinó de cenacles, cercles, escrits i reflexions. Els carrers ja sabem que ‘sempre seran nostres’ i ho tornaran a ser quan calgui. Però el país que volem és, per a alguns de nosaltres, molt més lliure, innovador i profund que els estats-nació que ens envolten, com ja hem experimentat durant el nostre combat. No sols volem millor parlamentarisme i més justícia social, també volem preparar una gent més en harmonia amb l’entorn i amb si mateixa. Hem perdut la primera gran batalla, perquè els generals no estaven preparats, però en absolut hem entregat la nostra esperança ni la nostra determinació. En el silenci fosc de l’hivern, ara és l’hora, segadors, d’esmolar ben bé les eines.

Barcelona – Novembre de 2017

Ferran Iniesta