QUARTA ACADÈMIA

30/11/2017 | Opinió

QUARTA  ACADÈMIA

Moltes són les maneres d’explicar la realitat, encara que aquesta és sempre una, i l’anàlisi política no escapa a la incapacitat humana d’entendre els fets en tota la seva complexitat. Hi ha lectures de realitat social economicistes, d’altres de politicistes, però també n’hi ha de simbòliques, encara que avui no estiguin de moda. I si ara parléssim de la marxa catalana cap a la independència, una avaluació no quantitativa deixaria molta gent perplexa, tot i que alguns de nosaltres ja ho vam intentar l’any 2014, quan vam escriure aquell rar llibre que es diu Tradició i Llibertat. Avui és un bon dia, en plena efervescència a Catalunya sobre si ja hem declarat o no la independència, per situar la dimensió simbòlica del què estem vivint aquí en els darrers anys.

Els canvis qualitatius solen arribar per condensació, per densificació lenta, per coagulació seminal de molts factors acumulats al llarg de temps. Fa tres-cents anys que la població catalana va ser vençuda i sotmesa des d’aleshores a exaccions de tot tipus i gairebé cinc-cents anys que el poder polític està situat lluny d’aquest país de llarga tradició mediterrània. Com hauria escrit el medieval Jan de Gorz davant la visió del califa cordovès al segle X, el poder polític de proximitat –nobles, clergues, rei- es va tornar distant, “quasi Numen”, gairebé de divinitat llunyana per als catalans, des de l’època austriacista. Malauradament, el poder humà mai és ‘numen’, diví, sinó és en la teatralització i poc o gens en l’actuació quotidiana. Mig mil·lenni sense poder veritable, sense l’empatia indispensable entre la jerarquia i la gent. La sorpresa general és que des del 2010, la gent de Catalunya ha dit prou, any rere any.

L’estat espanyol -un fals Numen superb i ufà- amenaça teatralment, castiga policialment i legalment, però ha perdut el repte de fons, fins i tot si arribés a escapçar la direcció cívica i política dels catalans, perquè l’afer no és de conjuntura sinó de fons. No tenim un problema polític democràtic o jurídic, no ens trobem davant un conflicte escolar o econòmic –encara que també- sinó davant una onada d’indignació que travessa tots les classes socials: tenim mar de fons, la tempesta s’ha anat carregant durant anys de mobilitzacions pacífiques però enèrgiques, i ara estem en plena revolució en nom de la llibertat negada, de la dignitat menyspreada i del somni comunitari prohibit.

La pega és que la mateixa paraula ‘revolució’ –acostumats a dos segles de revolucions burgeses i proletàries- se’ns queda curta per expressar aquest imponent mar de fons que agafa contorns de tsunami, d’un canvi inajornable, d’un poble que vol caminar lliure, que vol debatre-ho tot, que rebutja lleis espúries i jutges llepaculs, que somia un temps millor per a tots els qui som o qui arribin a les nostres costes, que canta decididament que els carrers sempre seran nostres, de la gent dempeus. Estem vivint l’última gran onada revolucionària a la vella Europa, en aquest continent maltractat per una UE caduca i aixafadora de pobles, un moviment de fons que des de la vençuda Grècia i la paralitzada Itàlia arriba a les nostres platges amb la força de tots els pobles d’avui i d’ahir que confien veure el nostre aixecament de dignitat com el millor honor que se’ls pot fer en aquesta modernitat crepuscular. Del Cap de Creus al Delta de l’Ebre la marea puja carregada d’esperança i seny, preparant el tsunami de llibertat que alliberi Europa dels estats-nació i les burocràcies.

“Nosaltres mai no hem desesperat / del vell vençut” cantava Espriu, des de les platges del Maresme. El vençut és el de casa i el de tot el mar greco-romà, el vençut és la força que s’expressa en les nostres manifestacions calmades i en els nostres càntics contra tots els opressors, els d’ara i els dels nostres pares i avis, el vençut és el nostre somni particular obrint camins als pobles de la terra. Els nostres polítics es poden equivocar, els nostres dirigents cívics poden acabar empresonats, però la força que és la nostra la sabem, l’hem tastada recomptant-nos cada 11 de Setembre, anant  a plebiscits prohibits i reprimits, sentint que a cada cop responem amb força, comunió, esperança i llibertat. Com vol aturar això un poder colonial, decadent i mesquí? Aquesta revolució és la més poderosa que s’ha gestat a la riba sud d’Europa des de fa molts segles, senzillament perquè hem recollit la flama de tots els vençuts.

Fa 2400 anys, el socràtic Plató va fundar l’Acadèmia, a Atenes, vora el mar del Pireu. Darrera d’ell, tota una manera d’entendre el món, la justícia, la bellesa, el pensament i la transcendència. Després, l’herència de saviesa va viure durant segles a Alexandria, al Delta del Nil,  la segona Acadèmia on corrents ideològiques diverses es confrontaven i tractaven de trobar allò fonamental que és comú a tots els pobles. Als segles XV i XVI fou el moment de Florència, allà on els artistes i pensadors cristians s’enfortien amb la saviesa de les dues Acadèmies precedents, fins que el dualisme modern esterilitzà la seva acció de renaixença. A inicis del tercer mil·lenni de l’era cristiana,  la marea de la darrera Acadèmia puja a la Mediterrània occidental i vivifica  el pensament,  reclamant llibertat política i harmonia comunitària.

Aquesta és l’hora de Catalunya, l’hereva més occidental de grecs, egipcis i italians. Aquest és el temps de Barcelona, com abans ho van ser Atenes, Alexandria i Florència. Aquesta és la mar de fons, plena de lluminositat mediterrània, que creix a les nostres platges, penetra els nostres rius i s’enfila a les nostre serralades, perquè aquesta és l’hora de la Quarta Acadèmia. Com deia fa anys l’amic Gràcia, hi ha una Quarta Acadèmia en gestació, allà on la saviesa d’Orient i la força de la terra de l’Oest culmina el cicle de la saviesa, l’antiga, la medieval i la present, lluny de les coordenades simplificadores d’Aristòtil ahir o de Marx avui, perquè el sentit últim de la lluita per la llibertat no és altre que comprendre el sentit de l’existència humana, la seva grandesa dramàtica i la seva dignitat en el curt temps atorgat a pobles i individus. Tota la força heretada del Mare Nostrum, allà on la UE abandona asiàtics i africans, emergeix avui en la gran revolta dels catalans.

Que ningú s’enganyi, la independència de Catalunya no sols amenaça els beneficis descomunals de l’Europa financera i els poders burocràtics dels estat-nació: la nostra independència és l’anunci que l’Àgora està novament oberta a la reflexió compartida i que cap institució dels poders impopulars podrà escapar al judici ponderat, tranquil però innegociable dels pobles que estan recuperant la paraula. I és clar, hi ha la paraula política que exigeix respecte per als petits i els minoritaris, també la paraula social que reclama justícia contra la desmesura financera, i finalment la paraula d’esperit que recorda que sense reflexió i saviesa la vida humana és un absurd sartrià. Tot això puja com l’escuma en ebullició dins la mar de fons que a Catalunya prepara el gran tsunami que desmantelli una modernitat degradada: es perfilen molts trets de la nova etapa, la de la Quarta Acadèmia, aquella que va de Plató a Llull, enfortint-se amb els pensaments d’Ogotemmel·li, Ramana Maharshi o –per què no?- de gent de casa com els Espriu o Panikkar.

Aquest poble, mestís de cent orígens i unit per l’esperit de llibertat, està gestant un nou món, és una comunitat en marxa parlant llengües vàries, i sap que la seva força és la determinació compartida. Volem la llibertat i amb ella construir el darrer i més occidental dels temples sagrats on celebrar la bellesa del món i el misteri de la vida. “Per a la vida s’ha fet l’home / i no per a la mort s’ha fet” cantava Raimon fa mig segle davant un franquisme crepuscular. La independència de Catalunya és l’aspecte més visible de la Quarta Acadèmia, una realitat  que avui emergeix amb tota la força dels pobles que ens han precedit i als quals nosaltres avui volem honorar amb la nostra gesta. Que el nostre seny i coratge no siguin mai decebuts.

Ferran Iniesta

Port de la Selva – Octubre de 2017