Caixa o Faixa?

16/12/2017 | Comunicats

Aquesta expressió, atribuïda al general Prim, s’utilitza quan es vol emprendre una cosa amb coratge i resolució, i s’està predisposat a acceptar i patir els resultats fins a les darreres conseqüències. La situació en què actualment es troba Catalunya, arran de la frustrada proclamació de la República catalana i la posterior aplicació anticonstitucional de l’art. 155 de la Constitució espanyola, es pot dir que és límit, a un pas de perdre tot el que s’havia aconseguit, no solament en el mandat del president Puigdemont sinó de tots els mandants anterior, des que es va restaurar la democràcia al 1978.

I si diem situació límit, només cal veure el que ha succeït des del famós 27 d’octubre, que no cal fer esment per ser de general coneixement de tothom.

I si diem anticonstitucional, no ho diem nosaltres, ho ha dit el Consell de Garanties Estatutàries, tantes vegades utilitzat per les forces constitucionals, davant del Tribunal Constitucional, quan el Parlament català prenia alguna decisió que vulnerava l’Estatut, i que ara hi han passat de puntetes, sense fer-ne cap referència o, com a màxim, dir-ne que era una mera opinió sense cap mena de valor.

El cas és que, valoracions polítiques a banda, el proper dia 21 de desembre estem convocats, una vegada més, anar a dipositar una papereta dins d’una urna, i aquesta vegada sembla que no tindrem l’amenaça de rebre un cop de porra o ser arrossegats pels cabells fora del col·legi electoral. La convocatòria electoral és legal, però és il·legítima, pels mateixos motius adduïts pel Consell de Garanties Estatutàries  i malgrat tot, el moviment independentista ha acceptat el repte, ja que com molt bé va dir el president Puigdemont, als catalans no ens fa por les urnes.

S’han fet moltes interpretacions de perquè, primer les va convocar, i poques hores desprès desconvocar, el president Puigdemont pel dia 20 de desembre, i a l’endemà, un cop decretat el famós 155, el president Rajoy les va convocar pel dia següent, o sigui el 21, quan una setmana abans la seva vicepresidenta, la Sra. Saenz de Santamaria havia dit que, com a mínim, es trigarien sis mesos en convocar-les, fins que la intervenció del govern central a Catalunya no hagués aconseguit el que es proposava: liquidar el procés i deixar al moviment independentista poc menys que liquidat. Algun dia sabrem la veritat de tot el que va passar en aquelles 48 hores i quins van ser els personatges que hi van participar.

En el nostre darrer comunicat sobre aquesta qüestió, deiem que el moviment independentista tenia que anar a aquesta convocatòria més units que mai, si volien mostrar la seva força i fer front comú a la intervenció feta pel govern central. No ha estat així, i han prevalgut els interessos partidistes, per damunt de la necessària unió que en una situació com l’actual demandava.

Sortosament, per part del “tripartit constitucionalista” també han actuat de la mateixa forma, i, si el sondejos electorals no menteixen (que molt en podríem parlar de la qüestió) el qui se’n pot emportar la pitjor part és, precisament el PP, en benefici de Ciutadans, que és la força anti independentista que més ha crescut des que es va iniciar el procés, ja que esta sabent captar molt bé el vot anomenat “unionista” o “anti secesionista”, i que tradicionalment es quedava a casa quan hi havia eleccions per al Parlament català.

Malgrat es digui que aquesta convocatòria només són unes eleccions autonòmiques, per tal de restablir el “normal” funcionament de les institucions catalanes, a ningú se li escapa, començant pels propis partits, que es tracta d’un plebiscit amagat, el resultat del qual o bé confirma la força sobiranista o bé l’enterra per sempre.

Deixant de banda els errors comesos pel govern i per les forces parlamentàries que li donaven suport, que en són uns quants, i que van culminar en el famós 27 d’octubre passat, però que aquest no és l’espai ni el moment per analitzar-los, els qui seguim creient amb la viabilitat de la República catalana, no hem de deixar passar aquesta nova oportunitat de reafirmar, davant de la resta de l’estat i de tot el mon, que estem decidits a aconseguir el nostre objectiu, d’una forma pacífica i democràtica, malgrat molts estiguin decebuts en aquesta moments.

L’única avantatja que tenim el dia 21, és que podem escollir la millor opció política que s’acosti més als nostre ideals, malgrat que la llei d’Hont ens passi factura a l’hora d’assignar els escons del Parlament. Però si ho analitzem millor, el tenir un majoria en el Parlament no és prou garantia si aquesta no s’acompanya d’una majoria de vots (més del 50%) favorables a la independència. I aquí és ho roman el problema, si fem cas de quasi totes les enquestes conegudes, sobre tot les defensores del 155, quasi cap atorga més d’aquest desitjat percentatge.

El que sí queda clar, per a desesperació dels sectors més espanyolistes dels mitjans de comunicació, sobre tot els madrilenys (Pedrojota, sense anar més lluny), és que el moviment independentista està tan fort com sempre, malgrat haver estar escapçat: (Soraya dixit) a Jordi Sánchez, Jordi Cuixart, el vicepresident Junqueras i el conseller Forn que encara resten a la presó (com a mínim fins al 11 de gener vinent), el president Puigdemont i quatre consellers a Bèlgica (i que no poden tornar a Catalunya, ja que serien engarjolats de forma immediata) i la resta del govern en llibertat provisional, pendents de judici. Les manifestacions massives de novembre i la de Brussel·les han estat una mostra.

Així mateix, hem d’evitar que, segons es dedueix dels esmentats sondejos, Catalunya es pot tornar ingovernable, ja que cap de les combinacions de pactes i acords entre les diverses formacions polítiques, fets a priori, tenen possibilitats de governar amb garanties, i la repetició d’unes noves eleccions seria del tot nefast, en tots els sentits.

És per això, que malgrat decepcions, legítimes pors, sensació de desconcert i, perquè no dir-ho, frustració, Àgora Maçònica recomana acudir massivament a les urnes, no solament per a guanyar aquesta contesa electoral, sinó per a millorar quantitativament els resultats del 27-S i del 1-O, i deixar en evidència als qui van donar suport a l’aplicació, o més ben dit, la mala aplicació de l’article 155 i tot el que ha succeït abans i després: les inadmissibles agressions de les forces d’ocupació policials espanyoles, la destitució del govern català, les detencions dels Jordis i dels consellers del govern català (llevat dels que se’n van anar a Bèlgica), el desmantellament de tota la tasca feta pel govern legítim de la Generalitat, les provocacions feixistes, la constant amenaça de judicialitzar la política catalana, el trasllat per la força de les peces d’art del Museu de Lleida aprofitant l’actual situació d’intervenció política, etc., i tot això amb la no dissimulada alegria de bona part de la societat espanyola, així com la indiferència (de moment?) de l’Europa oficial, que fins ara no ha volgut saber-ne res de la situació a Catalunya.

Com bé deia algú per les xarxes socials: “Quan un votant ha tingut l’oportunitat d’escollir uns representants que estan disposats anar a la presó i a posar en perill els seus bens personals, per a defensar el benestar dels demés? El 21-D té la gran oportunitat”.

I per acabar, si ho intentem i anem a votar a aquella opció que cregueu més convenient, a favor de la República catalana, potser perdem, però el que és ben segur que si ens quedem a casa, pel motiu que sigui, estem del tot perduts.

 

Barcelona, a 16 de desembre de 2017