21-D. I ara què fem?

04/01/2018 | Opinió, Sin categoría

Un cop parat la derrota que es volia infringir al moviment sobiranista, arran d’una convocatòria electoral feta a mida pel govern de Madrid, legals des de la seva perspectiva, ja que es van fer a l’empar de l’aplicació anticonstitucional i antiestatutària de l’art. 155 de la Constitució espanyola (una aplicació anticonstitucional, no ho dic jo, ho diu el Consell de Garanties estatutàries, tantes vegades invocat pels contraris al procés sobiranista endegat arran de les eleccions del 27-S del 2015), ens trobem en una situació en què si bé podem dir amb satisfacció que el moviment a favor de la independència es manté ferm, quan a volum de votants, no podem obviar una sèrie de circumstàncies que em porten a pensar que la propera legislatura serà molt dificultosa a l’hora de posar en marxa l’activitat governativa, un cop el nou govern prengui possessió i es posi a treballar.

Intentaré, de forma resumida, exposar unes sèrie de consideracions sobre l’actual situació, malgrat moltes d’elles segurament ja les haureu llegit en algun mitjà de comunicació:

– La gent partidària de la República catalana ha anat a votar massivament, millorant numèricament els vots del 27-S i de l‘1-O, si bé ha retrocedit unes dècimes en el percentatge necessari per arribar al 50% de l’electorat, degut bàsicament a l’augment en el nombre de votants respectes a convocatòries anteriors. Tot i així aquest percentatge segueix superant en quasi un 5% als manifestament contraris a la independència de Catalunya, malgrat l’enorme campanya dels diversos mitjans de comunicació estatals a favor principalment de Ciutadans i de les altres dues forces polítiques partidàries del 155. No es poden comptar ni en un sentit ni en altre als Comuns.

– El fet d’anar a votar a favor del sobiranisme, ha estat, a més de la convicció personal, un acte de dignitat i de rebuig cap als qui han estat partidaris del 155, ja que eren molts els partidaris d’una candidatura única, similar a la del JuntsxSi. Caldrà que aquesta confiança es mantingui en els propers mesos, quan el nou govern es posi a treballar, no solament en l’aconseguiment de la independència sinó també en polítiques de caire totalment social.

– Tenim que els principals dirigents de l’anterior govern, i que han resultat elegits com a parlamentaris, estan a la presó, en llibertat provisional pendent de judici, o a l’exili voluntari a Brusel.les, apart del procediment judicial massiu contra tot el procés sobiranista, la veritable “Causa general”, on poden estar afectades quasi mil persones. Com s’actuarà en aquest sentit, quan de forma manifesta es vegi que l’aparell judicial repressor no s’atura?

– Personalment crec que, per a un correcte funcionament de les nostres principals institucions: Parlament i govern de la Generalitat, cal que tots els elegits facin acte de presència, no solament per a la pressa de possessió de l’acte de parlamentari, sinó també, i amb més motiu, per a prendre possessió del càrrec en el nou govern. Si no és així, el govern “a distància” no servirà de res, a no ser que sigui més aviat testimonial, però poc resolutiu. L’estat espanyol, no ho permetrà i posarà tota la maquinaria judicial a treballar al seu favor.

– Tot i així, crec que és del tot necessari, per a demostrar que el 155 ha estat batut a les urnes, a l’hora de constituir el nou Parlament i el nou govern, ha d’haver-hi una continuïtat i un traspàs dels papers entre l’antiga administració catalana intervinguda i la que ha de prendre el relleu, i això passa perquè el legítim President de la Generalitat, el Sr. Carles Puigdemont faci acte de presència al Parlament de Catalunya. Altra cosa està per veure què passarà amb ell tan bon punt posi els seus peus en territori català. Amb tota seguretat serà detingut i posat a disposició del Tribunal Suprem, que haurà de decidir si l’empresona o el deixa en llibertat condicional. També està per veure com s’actuarà, a nivell de forces polítiques i del carrer, si se’l manté en presó tant a ell, com a la resta dels encausats i se’ls impedeix el lliure exercici dels seus càrrecs i funcions. Si es produeix tal fet, ens quedarem a casa mirant la tele? Europa seguirà mirant cap a una altra banda?

– Ningú no pot negar, ens agradi o no, ja que varem acceptar el repte electoral, que la primera força política guanyadora ha estat ciutadans, en vots i escons, malgrat que no els servirà de res, ja que amb les altres dues forces partidàries del 155, no sumen prous escons per a fer viable cap mena de govern. Norma democràtica en ma, li pertoca a Ciutadans intentar formar un govern i si, com es previsible, fracassa, li tocarà el torn a la majoria sobiranista. Altra cosa és si ho intentaran i quin és la veritable capacitat de negociació i de maniobra d’Inés Arrimadas. De moment no hi ha senyals que les coses li vagin bé.

– Una pregunta en aquest sentit: Si com sembla el tripartit del 155 no pot formar govern, aconseguiran les forces sobiranistes posar-se d’acord?. La situació es difícil, però si en un passat ho havien fet, tenen l’obligació de posar-s’hi ara.

– Una altra front que s’obre al procés sobiranista ha estat que aquesta victòria de Ciutadans ha estat al Barcelonès. El que abans es coneixia com a cinturó roig ara s’ha convertit en taronja i a Barcelona capital també ha estat la principal força votada, amb quasi 200.000 vots més que ERC, que ha quedat segona. Tant al PSC com a Ada Colau i les forces sobiranistes haurien de prendre nota d’això, si tenim en compte que en menys de dos anys hi hauran noves eleccions municipals.

– A més a més, no s’ha de menystenir el fet que es comença a parlar obertament als mitjans de comunicació (A3, El Mundo, La Vanguardia, etc.) d’aquesta iniciativa de Tabarnia, com a embrió d’una possible escissió unionista dins del territori català. No s’hi val badar i considerar que l’origen està en l’enrabiada per no haver assolit tots els seus objectius electorals. HI ha dades contrastades que molts vots anteriorment votaven socialista, ara han votat C’s. S’ha de començar a treballar de valent per a evitar que aquesta iniciativa, començada en pla de befa, comenci a agafar embranzida i cristalitzi, sense menystenir-la ni ridiculitzar-la.

– Obertament ja parlen de convocar un referèndum de separació de Catalunya cap el 2019.

– No s’hi val menystenir el vot, diguem constitucionalista, unionista o espanyolista, ja que és tan vàlid com el nostre. Si no fos així, actuaríem igual que fan “ells” ara, que un cop han vist que han perdut la possibilitat de controlar-ho tot des de dins, ara ens titllen de fanàtics embogits, plens d’odi, que l’únic que volem és destruir Espanya, i que els únics vots vàlids són els aconseguits per Ciutadans.

– Altra cosa és pensar que a Madrid actuaran amb la nostra lògica: “Hi ha un problema, doncs parlem i negociem”. La mentalitat castellana només entén la negociació, com a un possible gest magnànim, un cop aconseguida la victòria. Negociar com entenem nosaltres, ho entenen com un acte de debilitat. Recordeu una cita atribuïda a Felipe González referent a l’acte de negociar: “Negarse hasta el final, y entonces conceder lo mínimo”.

– També caldrà veure que passa a Madrid, amb un PP que s’ho havia jugat tot a que la carta de la intervenció i de la posterior convocatòria electoral canviaria per sempre el panorama a Catalunya. No solament no ha estat així, sinó que el PP s’ha convertit en un partit residual que no podrà constituir ni grup parlamentari propi. Però molt em temo que ja li està bé, ja que el seu “graner” de vots està a la resta de l’estat i les polítiques anticatalanes sempre li han anat molt bé. Només cal recordar la seva infame campanya de recollida de signatures contra l’Estatut català. Ben aviat han de començar els múltiples judicis de corrupció en els que està implicat i ja no
tindrà la cortina de fum catalana.

– El nomenament de Jorge Moragas, com a nou ambaixador davant l’ONU, no s’ha d’entendre com un retir daurat. Penso que és tot al contrari, vista la desastrosa política exterior espanyola durant els darrers anys, pel que fa a Catalunya. Des d’aquest organisme podrà contactar amb moltes nacions, per tal d’intentar canviar els estats d’opinió favorables a Catalunya. Moragas va ser un dels impulsors de l’associació Societat Civil Catalana, per tal de contrarestar les activitats de l’ANC.

– Hi hauran noves eleccions a nivell estatal, tal com ara li reclama Ciutadans, ara que se sent fort i que compte amb el suport, tant de la FAES com de l’Ibex-35, tenint en compte que el PP està podrit de corrupció de dalt a baix i comença estar “amortitzat” per la gran burgesia? Tot i així, les enquestes encara li són favorables (anteriorment feia referència al “graner” dels vots anticatalans, que sap administrar prou bé).

– Per últim, a mi em queden unes preguntes per a ser respostes: 1) Perquè no es va proclamar formalment la República (amb la corresponent publicació al DOG) 2) Perquè no es va tirar endavant el que un polític de primaríssima línia deia en el sentit que la independència la guanyaríem al carrer, si érem capaços d’estar-hi quinze dies seguits, ja que segons ells, l’estat no podria resistir l’enorme pressió que rebria de l’exterior . 3) A què es referia la Sra. Levy quan va afirmar que “hemos evitado una baño de sangre”? 3) Perquè tant el Sr. Puigemont com el Sr. Rajoy van coincidir en convocar les eleccions de forma immediata, sobre tot tenint en compte
que les previsions inicials des de Madrid eren que fins que no haguessin sis mesos o un any des de l’entrada en vigor del 155, no es convocarien eleccions?

– Quan hagi passat el temps, i es coneguin més els fets d’aquells dies, podrem saber si aquella decisió va ser encertada o no. El que és ben cert és que governar no és tan fàcil com molts ens pensem.

– Cara el futur, i malgrat tot, hem ser optimistes i veure que si ni en aquestes circumstàncies tan desfavorables hem estat de mantenir-nos i de guanyar de nou, el que ara ens toca és saber actuar amb intel·ligència i de la mateixa forma que fins ara, de forma pacífica. Però també hem de ser realistes i que els nostres adversaris (o millor dir enemics), ara per ara, són més poderosos, quan a força i mitjans, i que no dubtaran de tornar a actuar de nou en contra nostra. No cal defallir ni deixar-nos emportar per les preses, que sempre han estat mal conselleres, i només hem de confiar en nosaltres mateixos, sense esperar que ningú des de fora ens ajudi, més enllà de manifestacions i declaracions informals (que sempre són bones de rebre-les).

Barcelona, 3 de gener de 2017
Jaume Salinas